PLANET DANCE – Núm. 500
BACALLÀ PER A TOTHOM – Cap. 95
Dimecres, 23 de març de 2011
EDITORIAL Repàs a l’actuació Planet Dance al QDQPer Sant Josep, la nit de la “Cremà”, el bo i millor de “Planet Dance” va poder veure's a la Sala Què de Què de Montblanc, amb les actuacions de DJ RobaDJ, DJ Na2 i Jimmy 3.2.
A la una de la nit iniciava l'actuació una espectacular sessió de DJ RobaDJ, un discjòquei novell amb una embranzida molt potent i que ja és capaç de remesclar com un autèntic veterà. Dues hores de la millor música actual i en que RobaDJ no va deixar descansar ni un moment les cames del personal present al Què de Què i on novament va poder-se apreciar el gran futur que espera a aquest artista.
A les 3h, arribava el torn de DJ Na2 qui, només agafar els comandaments, va traslladar el públic als anys 90 amb himnes de la música techno com Scream, Fly on the wings of love, L'amour toujours o el mític Flying Free. Na2 va fer un extens repàs pels millors temes que han sonat en aquests últims vint anys de la música electrònica i va endur-se l'obació de la nit.
Per tancar la nit, Jimmy 3.2 va ser capaç d'introduir un ambient festiu estiuenc en ple mes de març a la Sala Què de Què i, amb una música fresca i àgil, va aconseguir fer moure els peus a tots els presents fins l'hora del tancament.
ESPECIAL BPT500Per començar aquest especial BPT500 farem un breu repàs a la primera època de Planet Dance, des de 1997 fins a 2005. Com sabeu, després hi hauria una pausa de tres anys fins que el 2008 retornaria el programa, ja amb la secció de BPT.
Aquesta és una breu repassada per a què us situeu en l’època. Així començava DJ Nados, els dissabtes de 9 a 10 del vespre. Era el 1997, un any on vam veure néixer l’ovella Dolly, vam flipar amb el primer capítol de “Al salir de clase” i amb els gols que feia Ronaldo al Barça. A més, alguns vam poder pujar per primer cop a l’Stampida de Port Aventura, que s’acabava d’obrir. Aquell any es van estrenar grans cançons com Barbie Girl (Aqua), Wannabe (Spice Girls) o l’Ecuador (Sash). Totes aquestes músiques les escoltàvem tots els joves de la Conca de Barberà de camí a La Sínia de l’Espluga de Francolí, que estava en els seus millors moments.
El 1998 començava amb l’alegria de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat les pintures rupestres de Montblanc per part de la UNESCO i l’inici de la mítica sèrie “Compañeros”. Començava a adquirir popularitat, molta popularitat i molt ràpidament el pub Què de Què, que portaven inicialment la Carme, el Pep i el Vilella. Quins temps! I quines músiques: Up&Down, We like to party, Boom! Boom! Boom! (Vengaboys), In my eyes (Milk Inc), Sing it back( Moloko).
Amb el 1999 arribaria l’apogeu màxim de la música màkina amb programes de la talla de “El que més trenca” a Flaix FM. Aquell any, Josep Andreu va prendre-li l’alcaldia a Andreu Mayayo i es va estrenar “7 vidas”, però també vam dir-li adéu a Carles Sabater de Sau en un episodi força estrany o a Bola de Drac, que amb la finalització de GT va despedir-se després de 9 anys ininterromputs a TV3 i de veure les lluites amb Ten Xin Han, Satanàs Cor Petit, Freezer, els Guerrers de l’espai, Cèl·lula, Bu i la saga final de Bola de Drac GT. Uf! En aquelles nits, la música era sinònim d’èxit i grans cançons ens van arribar: We are going to Ibiza, kiss (Vengaboys), Blu da ba dee (Eiffel 65), Till I come (ATB), No more turning back (Gitta) o els inicis d’un desconegut Gigi d’Agostino amb el seu Another way.
Allò que havia semblat tan i tan lluny, l’any 2000, arribava de la mà de Shin Chan i la nova PlayStation2. Amb la primera discofesta per la festa major de Montblanc celebràvem la declaració de Tarragona com a Patrimoni Mundial de la Humanitat i acabàvem l’any amb manifestacions després de l’assassinat d’Ernest Lluch per un comando d’ETA. Aquell 2000 veurien la llum algunes cançons com Sha la la la (Vengaboys), Let me stay (Prezioso) o Be my baby (Wightfield), però el que realment marcarà un abans i un després serà la publicació del Pont Aeri Vol.4 i el seu single de presentació: Flying free de DJ Skudero i Xavi Metralla. Molt possiblement, la cançó màkina més coneguda de la història, més escoltada de la història, la que ha arribat a més persones, una cançó que han ballat des dels més hippis fins als més canyeros. I que, personalment, ens vam fer un fart de ballar als pòdiums del Què de Què.
L’any següent, encetàvem el 2001 i amb ell el segle XXI i un nou alcalde, el Sr. Borràs, i com que ja érem més enllà del 2000, apareixia la campanya .CAT a favor d’un domini propi català a internet, i el primer iPod. Aquell 2001 hauríem de veure l’arribada al poder d’un personatge com el George Bush i el final precipitat de Módem Sínia, aquella versió descafeïnada de la Sínia d’abans amb ordenadors a l’entrada i l’impactant atac terrorista a les Torres Bessones de Nova York mentre aquí celebràvem el dinar de la Diada Nacional a ritme, per exemple, de Lucky (Eiffel 65) o Castles in the sky (Ian van Dahl). També veuríem el final de Flying free al Què de Què, a partir de llavors prohibida, doncs sembla que la gent s’exaltava massa!! Inimaginable! Que no posin una cançó perquè la gent s’exalta massa! Això sí que és lo que se’n diu “morir d’èxit”!
El 2002 va començar a desinflar-se el globus de la màkina. Apareixien subgèneres d’una música que havia marcat un abans i un després i que ho havia aconseguit englobar tot. I és clar, els nous grups havien de buscar el seu nínxol de públic amb noms tan histriònics com technowave, ghettotech, minimal, dubstep, electroclash, eurotrance o xupiguai, per exemple (potser la influència del fenomen Operación Triunfo –amb Bisbal, Chenoa, Bustamante i companyia– i la introducció de les monedes i bitllets d’euro va ser molt forta) i mentre al sud l’imperi espanyol aconseguia conquerir “al alba y con viento duro de levante” l’Illot de Perejil, al nord s’enfonsava el Prestige amb uns “hilillos” on hi sortia petroli. Tot això mentre Joan Carles I assegurava que “el castellano no fue nunca impuesto a nadie”.
El 2003 seria la fi definitiva per a la màkina i el dance dels 90. A ritme de Manu Chao, vam protestar contra la guerra d’Iraq i vam veure passar el primer AVE mentre ens partíem de riure amb “Aquí no hay quien viva”, “Los Serrano” i “Aquí hay tomate”. Carles Carreras era el nou alcalde de Montblanc, Joan Laporta tancava l’etapa fosca de Joan Gaspart al capdavant del F.C. Barcelona i naixia el govern tripartit de Pasqual Maragall, després de l’adéu al President Pujol i la mort de Floquet de Neu. Ei! Tot això mentre el Trillo cridava un ¡Viva Honduras! a El Salvador.
Arribaria l’any 2004 amb un reviscolament del dance, llavors anomenat eurotrance o eurodance, de la mà de la reina belga Kate Ryan i el seu Only if I. Aquell entreteniment musical ens venia incrementat amb el primer APM? de la televisió. Mesos intensos vindrien, doncs veuríem a Zapatero com a nou president del govern espanyol dos dies després de la massacre d’Al-Qaeda a Madrid. A finals d’any, moria Yasser Arafat a Palestina mentre a l’Índic, prop de mig milió de persones es veien afectades en el tsunami més important conegut.
La primera època de Planet Dance arribaria amb el final definitiu del dance del 90, ja se sap, Renovar-se o morir. El 2005 va fer les maletes DJ Na2 al mateix temps que sortia un enorme forat al Carmel i per la televisió ens oferien “Los hombres de Paco” i l’enterrament del Papa Joan Pau II. A casa nostra, Josep Mª Campdepadrós era el nou alcalde de la vila ducal mentre s’aprovava un nou estatut d’autonomia per a Catalunya, que posteriorment seria considerablement retallat.
Planet Dance va apagar-se el juny de 2005 i no seria fins l’octubre de 2008 quan renaixeria el programa, amb DJ Na2, amb Jimmy 3.2, amb Sergi BPT i amb la incorporació poc més tard de Pepitu/DJ RobaDJ per tornar a primera pàgina mundial els remembers, el dance, la mákina i la millor musica actual que es pot escoltar avui en dia, 14 anys després del primer DJ Nados on, un xiquet de 15 anys ens deia: “Doncs bé, són les 9 de la nit i comença DJ Nados...”
FRASE DE LA SETMANALa frase d’aquesta setmana és del reverend Thomas Fuller, escriptor anglès del segle XVII. Afirmava Mossèn Fuller aquesta gran veritat:
<<”Diuen que”... ja és mitja mentida>>
